Com sempre i com en tot en Medicina, cal valorar les avantatges i contraposar-les als inconvenients. No es pot sotmetre un malalt a un risc específic amb la pretensió d’evitar un altre risc d’igual o menor envergadura.

Tenit tot això en compte, no hi ha contraindicacions absolutes per a l’aplicació d’Oxigenoteràpia hiperbàrica, sempre que la indicació terapèutica sigui sòlida i consistent. No obstant això, caldrà adoptar precaucions en determinades situacions.

CONTRAINDICACIONS

No existeixen contraindicacions absolutes per a l’ aplicació d’ Oxigenoteràpia hiperbàrica, sempre que la indicació sigui sòlida i consistent. Tanmateix, en situacions determinades cal adoptar algunes mesures per evitar l’ aparició d’ efectes indesitjables o secundaris. El personal mèdic, les infermeres, els tècnics, i el personal administratiu de CRIS-UTH, adoptaran sempre les precaucions necessàries per evitar-los.

Forma parte del entrenamiento del personal sanitario médico y/o de enfermería conocer y dominar con destreza las técnicas necesarias e imprscindibles para hacer frente a todos estos problemas de una forma eficaz, segura, e inocua para los pacientes. Éste es uno de los factores diferenciales de CRIS-UTH.

EFECTES SECUNDARIS

Totes les terapèutiques tenen efectes secundaris, i ocultar-los seria falsejar la realitat. Cal conèixer-los per evitar-los i prens lar mesures adequades per prevenir-los.

Toxicitat per Oxigen. Encara que pugui semblar una afirmació sorprenent, en línies generals l’ aparició d’ efectes tòxics directes per l’ oxigenoteràpia hiperbàrica és sensiblement inferior a la toxicitat aguda i crònica de l’ oxigenoteràpia nord-americàrica a pressió atmosfèrica mantinguda de forma continuada durant processos prolongats. L’explicació és que la hiperbaria desencadena una formació exuberant d’antioxidants fisiològics que atenua i neutralitza de forma ràpida la formació d’Espècies reactives d’oxigen, amb la qual cosa l’anomenat Estrès oxidatiu no es produeix o es manifesta de forma precària. En l’aplicació d’oxigen a pressió atmosfèrica aquest mecanisme de defensa és molt menor i insuficient en molts casos.

Barotraumatismes ORL. En augmentar la pressió, l’ aire contingut en l’ orella mitjana disminueix de volum i pot produir dolor en les oïdes. El pacient s’ha de pintar el nas amb la boca tancada i forçar com si volgués bufar. Notarà com un xiulet i les oïdes es destaparan. Aquest exercici s’ anomena Maniobra de Valsalva, o simplement compensar o equalitzar les oïdes. A les càmeres de petita mida i sobretot a les monoplaces per a una sola persona, és més difícil equalitzar les oïdes.

Miopía hiperbárica. En los tratamientos muy largos se puede experimentar un trastorno visual transitorio, como una miopía, que se normaliza al cabo de unos días de finalizar el tratamiento.

Maduració de cataractes preexistents. L’OHB no desencadena cataractes. Però els pacients que ja tenen cataractes desenvolupades abans del tractament,poden experimentar una acceleració de la seva evolució, per la qual cosa han de consultar el metge de CRIS-UTH abans d’iniciar el tractament.

Crisi hiperòxiques. Quan el tractament necessita ser aplicat a pressió molt elevada, es pot desencadenar un brot convulsiu semblant a un atac epilèptic que cedeix de forma immediata i sense seqüeles, en retirar l’administració d’oxigen. No obstant això, aquestes pressions tan elevades només es compliquen en el tractament de les Intoxicacions agudes per monòxid de carboni, i en els accidents disbàrics de busseig.

Aquest tipus de complicació, coneguda com a Crisi hiperòxica, no pot ocórrer mai a la pressió en què es plica l’OHB en les malalties cròniques.