La següent informació és orientativa i pot resultar útil per entendre en quines situacions pot ser eficaç aplicar l’Oxigenoterapia hiperbàrica (OHB) com a tractament principal, o complementari de determinades enfermetats o trastorns de la salut. No obstant, han de comentar-ho amb el seu Metge de capçalera o Especialista abans de prendre qualsevol decisió.
Quan es respira oxigen pur a l’interior d’una cambra hiperbàrica a una pressió com a mínim doble de l’atmosfèrica, augmenta més de 20 vegades la quantitat de oxigen disponible per enriquir els teixits malalts. De manera especial augmenta la quantitat d’oxigen lliure dissolt a la sang que es transporta de forma lliure a més a més del que contenen els glòbuls vermells. Aquesta gran hiperòxia pot ser eficaç en diverses fases del tractament de moltes malalties.
Per a entendre en quines situacions l‘Oxigenoteràpia hiperbàrica pot ser útil per a tractament d’una malaltia, és necessari combinar adequadament tres conceptes:
CAL, ÉS CONVENIENT, o ES POT.

Hi ha situacions en què CAL aplicar Oxigenoteràpia hiperbàrica en algunes malalties que no tenen altra forma de tractament, o bé en que els tractaments clàssics no tenen eficàcia definitiva. Algunes d’aquestes situacions són les següents:

    1. Accidents relacionats amb el busseig amb escafandre, esportius o professional.
    2. Embòlia gasossa com a complicació de procediments d’hemodiàlisis (ronyó artificial) o operacions de cirurgia cardíaca o vascular.
    3. Intoxicacions per haver respirat gasos contaminats per monòxid de carboni, o per inhalació de fum, gasos de fuita dels motors d’explosió, ingestió accidental o intencionada de cianur, o per aspiració de gas ciutat o de cianhídric.
    4. Infeccions molt greus dels teixits, dels braços o de les cames, que provoquen gangrena de les extremitats.
    5. Pèrdua sobtada de la visió d’un ull per embòlia de la circulació de la retina. Com el tractament consisteix en augmentar la resistència de la retina a la falta d’oxigen, la OHB pot ser eficaç en aquests trastorns fins i tot quan s’aplica al cap d’alguns dies després de la pèrdua de la visió. No obstant, i com és lògic, la probabilitat d’efectes satisfactoris augmenta quan més aviat s’aplica el tractament.
    6. Complicacions de la Radioteràpia en persones que han rebut aquest tractament per malalties Neoplàsiques (Càncer). L’Oxigenoteràpia hiperbàrica és especialment eficaç en les pèrdues de sang per l’orina després del tractament radioteràpic en tumaracions de la pròstata, la matriu, o la bofeta. També és eficaç per a millorar o curar la inflamació de l’úter, vagina, o anus-recte després d’haver rebut radioteràpia per a tractament de tumors abdominals. També és freqüent l’afectació de la llengua, la mandíbula, o les glàndules salivals, després del tractament amb radioteràpia de tumors de cap o de coll. L’oxigen hiperbàric no interfereix en l’evolució general de la malaltia cancerosa però millora les complicacions de la radioteràpia, que si bé pot curar la malaltia neoplàsica, afecta també als teixits sans del voltant. Està ben demostrat que l’aplicació de pressions elevades d’oxigen no facilita el creixement de la tumoració.
    7. Pèrdua sobtada de l’audició. El 70% dels malalts que han perdut l’audició de manera sobtada, milloren amb Oxigenoteràpia hiperbàrica. L’evolució és millor en aquells que no han rebut cortisona ni derivats esteroidals; procuri evitar-los. Si bé el resultat és satisfactori en la majoria dels malalts, per a obtenir la curació i recuperació total de l’audició és necessari aplicar el tractament al més aviat possible, fins a un màxim de cinc dies després de la pèrdua de l’audició.
    8. Prevenció de fallida o de complicacions quirúrgiques quan és necessari realitzar una operació en una persona que ha rebut prèviament radioteràpia com a forma de tractament d’un tumor. És especialment eficaç en la prevenció de malalties de la mandíbula quan és necessari extreure una peça dentària a una persona que ha rebut radioteràpia del cap o del coll.

ÉS CONVENIENT i RECOMANABLE aplicar Oxigenoteràpia hiperbàrica com a complement, o en substitució, del tractament clàssic d’algunes malalties convencionals en què no s’han obtingut els resultats desitjats. Això passa sovint en algunes malalties cròniques o de molt llarga evolució. Algunes vegades és un tractament substitutiu, però en moltes altres és un complement dels convencionals, per a millorar el curs de malalties cròniques o de molt llarga evolució. Aquestes són algunes de les més freqüents.

    1. Ferides o nafres de llarga evolució que no cicatritzen. Passa sovint en persones diabètiques o que tenen malalties importants de la circulació.
    2. Peu diabètic. Complicació freqüent a llarg termini de la diabetis en què es combina amb alteració de la circulació, de la sensibilitat neurològica, i de la cicatrització de les ferides. El tractament del peu diabètic requereix una aproximació multidisciplinària d’endocrinòlegs, podòlegs, especialistes en circulació, i cirurgians vasculars. L’Oxigenoteràpia hiperbàrica ajuda a millorar el rendiment dels tractaments convencionals i fa possible la cicatrització de ferides de mala evolució. Hi ha estudis científics molt ben dissenyats que demostren que l’aplicació d’oxigen hiperbàric evita amputacions en malalts diabètics que tenen trastorns de la circulació de les cames
    3. Ferides infectades de molt llarga evolució que no es curen malgrat moltes setmanes o mesos de tractament amb antibiòtics i substàncies cicatritzants.
    4. Infeccions cròniques dels ossos que persisteixen durant mesos o anys després del diagnòstic malgrat haver provat tractaments de tota mena.
    5. Necrosi (infartament o deteriorament) del cap o del cos del fèmur o de l’húmer a conseqüència de malalties vasculars o d’altres trastorns. La OHB contribueix de forma satisfactòria a la recuperació d’aquests trastorns que poden ser incapacitants. La Osteonecrosi del fèmur és la causa més important per la qual es requereix reemplaçament articular (pròtesi) de maluc.
    6. Cremades profundes que no cicatritzen malgrat els tractaments convencionals.

ES POT aplicar el tractament hiperbàric en algunes malalties que tenen tractaments bàsics però l’eficàcia dels quals no sempre és completa. L’aplicació d’oxigen hiperbàric en aquestes situacions pot millorar l’evolució de la malaltia i a vegades aconseguir la curació que no s’ha aconseguit amb els tractaments convencionals. Son relativament freqüents les següents situacions.

    1. Acceleració de la recuperació final després d’operacions quirúrgiques d’alta complexitat.
    2. Complicacions cerebrals després d’accidents que han produït interrupció de la circulació del cervell en persones prèviament sanes. L’OHB no està indicada en el tractament dels accidents vasculars cerebrals (ictus, embòlies, trombosi cerebral) pròpies de les persones grans o com a conseqüència de malalties cerebrovasculars com per exemple l’arterioesclerosi. Tampoc està indicat per a trastorns neurològics de molt llarga evolució, per exemple la paràlisi cerebral o les lesions congènites o conatals de molts anys d’evolució.
    3. Complicacions a curt o mitjà termini d’algunes malalties de la circulació de la sang que provoquen lesions en els teixits quan es restableix la circulació. La paraula mèdica que s’aplica a aquests trastorns és Síndrome d’isquèmia-reperfusió.
    4. L’OHB és molt eficaç, al costat dels tractaments mèdics i quirúrgics convencionals, per a manejar l’evolució de les necrosis infantils dels ossos de les cames, especialment entre elles en l’anomenada Malaltia de Perthes.
    5. MEDICINA DE L’ESPORT. L’oxigenació hiperbàrica, quan s’aplica a en persones sanes que practiquen esports extenuants. És molt eficaç també per a prevenir lesions agudes, accelerar la recuperació en cas que es produeixin, escurçar el període de recuperació després de grans esforços i d’alta demanda energètica com la marató, o les carreres de llarga distància.