Skip links

FAQ – Preguntas Frecuentes

És un recinte tancat que pot mantenir en el seu interior una pressió ambiental elevada, en condicions d’habitabilitat i confort per a persones sanes o malaltes. La nova cambra de CRIS-UTH recorda la cabina d’un avió de grandària mitjana. Disposa de tota mena de mesures de seguretat i té un compartiment de sortida/entrada d’emergència des de l’exterior.

N’hi ha de totes les mesures. Des de cambres individuals per a una sola persona fins a altres de gran grandària i envergadura. La cambra hiperbàrica de CRIS-UTH té un diàmetre de dos metres i mig, una longitud de 9 metres, una capacitat màxima de 18 persones. Els malalts poden deambular en el seu interior, veure la televisió en circuit tancat, o llegir. No poden utilitzar cap mena d’aparell electrònic per raons estrictes de seguretat

En augmentar la pressió i respirar aire ambient, es pot obtenir un efecte beneficiós per a algunes malalties. Si, a més, dins de la cambra es respira oxigen a alta concentració, s’aconsegueix que penetri per tot l’organisme i tingui un efecte curatiu en malalties que cursen amb falta d’oxigen en els teixits.

En primer lloc els bussadors que han sofert un accident de descompressió. També és molt coneguda l’aplicació d’Oxigenoteràpia hiperbàrica per a persones que han sofert una Intoxicació per monòxid de carboni. Però l’Oxigen Hiperbàric pot ser també molt eficaç també en les persones que sofreixen malalties que de manera directa o indirecta causen falta d’aportació o d’utilització de l’oxigen en els teixits, ja que s’aconsegueix una concentració d’oxigen fins a 23 vegades mes alta que en condicions normals.

De manera directa, aquelles en les quals hi ha dificultat o interrupció de la circulació de la sang. De manera indirecta, hi ha malalties en què la sang arriba bé als teixits però la seva utilització és insuficient o fins i tot impossible per causes tòxiques o metabòliques.

En totes aquelles en què hi ha una obstrucció de la circulació de la sang, com per exemple la ceguesa o sordesa sobtada per embòlia o trombosi de l’artèria principal d’aquests òrgans; o també les anomenades síndromes compartimentals que es poden desenvolupar després de traumatismes importants de braços o cames. En altres malalties, la circulació de la sang no està interrompuda però la utilització de l’oxigen no és possible per a trastorns tòxics o metabòlics. Aquest és el cas de les úlceres i ferides que les persones diabètiques pateixen a les cames i sobretot als peus, les quals no cicatritzen, entre altres causes, per la incapacitat d’utilitzar adequadament l’oxigen de la sang; o també d’algunes infeccions molt difícils dels ossos que es tornen cròniques perquè els mecanismes de defensa han fracassat a causa de la falta d’oxigen al voltant de l’os o de la ferida; o bé dels teixits sans que envolten els tumors que han rebut radioteràpia i que han sofert també l’efecte de la radiació.

L’oxigenoteràpia hiperbàrica no cura la diabetis, però ajuda a millorar la qualitat de vida dels qui ho pateixen i tenen úlceres tòrpides de llarga evolució als peus o a les cames aconseguint la cicatrització.

És un recinte tancat que pot mantenir en el seu interior una pressió ambiental elevada, en condicions d’habitabilitat i confort per a persones sanes o malaltes. La nova cambra de CRIS-UTH recorda la cabina d’un avió de grandària mitjana. Disposa de tota mena de mesures de seguretat i té un compartiment de sortida/entrada d’emergència des de l’exterior.

N’hi ha de totes les mesures. Des de cambres individuals per a una sola persona fins a altres de gran grandària i envergadura. La cambra hiperbàrica de CRIS-UTH té un diàmetre de dos metres i mig, una longitud de 9 metres, una capacitat màxima de 18 persones. Els malalts poden deambular en el seu interior, veure la televisió en circuit tancat, o llegir. No poden utilitzar cap mena d’aparell electrònic per raons estrictes de seguretat

En augmentar la pressió i respirar aire ambient, es pot obtenir un efecte beneficiós per a algunes malalties. Si, a més, dins de la cambra es respira oxigen a alta concentració, s’aconsegueix que penetri per tot l’organisme i tingui un efecte curatiu en malalties que cursen amb falta d’oxigen en els teixits.

En primer lloc els bussadors que han sofert un accident de descompressió. També és molt coneguda l’aplicació d’Oxigenoteràpia hiperbàrica per a persones que han sofert una Intoxicació per monòxid de carboni. Però l’Oxigen Hiperbàric pot ser també molt eficaç també en les persones que sofreixen malalties que de manera directa o indirecta causen falta d’aportació o d’utilització de l’oxigen en els teixits, ja que s’aconsegueix una concentració d’oxigen fins a 23 vegades mes alta que en condicions normals.

De manera directa, aquelles en les quals hi ha dificultat o interrupció de la circulació de la sang. De manera indirecta, hi ha malalties en què la sang arriba bé als teixits però la seva utilització és insuficient o fins i tot impossible per causes tòxiques o metabòliques.

En totes aquelles en què hi ha una obstrucció de la circulació de la sang, com per exemple la ceguesa o sordesa sobtada per embòlia o trombosi de l’artèria principal d’aquests òrgans; o també les anomenades síndromes compartimentals que es poden desenvolupar després de traumatismes importants de braços o cames. En altres malalties, la circulació de la sang no està interrompuda però la utilització de l’oxigen no és possible per a trastorns tòxics o metabòlics. Aquest és el cas de les úlceres i ferides que les persones diabètiques pateixen a les cames i sobretot als peus, les quals no cicatritzen, entre altres causes, per la incapacitat d’utilitzar adequadament l’oxigen de la sang; o també d’algunes infeccions molt difícils dels ossos que es tornen cròniques perquè els mecanismes de defensa han fracassat a causa de la falta d’oxigen al voltant de l’os o de la ferida; o bé dels teixits sans que envolten els tumors que han rebut radioteràpia i que han sofert també l’efecte de la radiació.

L’oxigenoteràpia hiperbàrica no cura la diabetis, però ajuda a millorar la qualitat de vida dels qui ho pateixen i tenen úlceres tòrpides de llarga evolució als peus o a les cames aconseguint la cicatrització.

Les persones que tenen un càncer, a vegades sofreixen complicacions a causa de la quimioteràpia o de la radioteràpia, que es manifesten en forma d’úlceres en la boca, en la bufeta de l’orina, en la vagina, en el recte, o en els intestins. L’administració d’oxigen a pressió pot curar de manera definitiva aquestes estomatitis, Cistitis, Proctitis, o Vaginitis ocasionades per la radiació, que perjudiquen molt la qualitat de vida de la persona que les sofreix. Però el tractament amb oxigen no afecta a la malaltia principal que seguirà la seva evolució natural.

Aquesta és una preocupació lògica en tots els tractaments que s’apliquen a persones amb càncer, i per aquesta raó en el cas de l’oxigen hiperbàric s’ha investigat exhaustivament i es pot afirmar amb tota certesa que l’oxigen a pressió en cambra hiperbàrica no augmenta ni accelera el creixement dels tumors ni afavoreix l’aparició de metàstasis.


De manera urgent i prioritària :

  • Accidents de descompressió i sobrepressió dels bussadors
  • Embòlia gasosa.
  • Intoxicacions per monòxid de carboni i/o per cianhídric.
  • Infeccions necrosants de les parts toves.
  • Ceguesa sobtada per obstrucció de la circulació de la retina
  • Sordesa neurosensorial de diferents orígens

e manera complementària a altres tractaments:

  • Radionecrosis d’os i de parts toves.
  • Radionecrosis de la bufeta de l’orina (Cistitis hemorràgica) i de la vagina, del recte, o budells.
  • Osteomieliti crònica recalcitrant d’evolució tòrpida.
  • Síndromes compartimentades.
  • Síndrome d’esclafament, conegut com “Crush”.
  • Aplicació d’empelts cutanis en territoris difícils.
  • Seqüeles cerebrals a conseqüència d’accidents que han interromput temporalment la circulació o l’oxigenació del sistema nerviós central en persones prèviament sanes : asfíxia, ofegament, sufocació, intoxicacions, i altres síndromes postanòxia cerebral aguda.
  • Malalties de tota mena que tenen com a causa o efecte principal la falta d’oxigen en els teixits.

Aquestes hipòtesis empíriques s’han formulat a partir d’observació de casos aïllats sense rigor metodològic. Les societats internacionals de Medicina Hiperbàrica revisen periòdicament aquestes indicacions, que si un dia es demostressin seria una troballa molt interessant, però de moment no hi ha evidència científica que demostri de forma valguda i seriosa que l’oxigen hiperbàric millori els nens amb autisme o amb paràlisi cerebral.

No hi ha experiments científics metodològicament correctes que ho demostrin. Però hi ha una pràctica empírica molt àmplia de persones grans, o prèviament deteriorades per altres causes, que van rebre Oxigenoteràpia hiperbàrica per a tractament d’altres malalties en què la OHB està ben consolidada, i els seus parents van observar que l’ancià millorava el seu estat general i augmentava el seu rendiment intel·lectual i físic.

No hi ha experiments científics metodològicament correctes que ho demostrin. Però hi ha una pràctica empírica molt àmplia que suggereix que els esportistes poden obtenir benefici de l’oxigenoteràpia hiperbàrica en algunes ocasions. Alguns esportistes molt famosos afirmen que utilitzen una cambra hiperbàrica portàtil, encara que el mètode que utilitzen no pot oferir-nos confiança ni credibilitat.

  • Accelerar la recuperació de les lesions esportives.
  • Reduir el temps de recuperació funcional després d’exercicis extenuants, com per exemple en els corredors de maratons o carreres de mitjana o llarga distància.
  • Eliminar o millorar l’estrès competitiu per excés o hiperfreqüentació de proves programades de manera repetitiva.
  • Algunes publicacions suggereixen que l’oxigenoteràpia hiperbàrica podria millorar el rendiment dels esportistes d’alta competició. És possible, però aquesta pràctica podria plantejar problemes ètics i/o legals i donar lloc a sancions.

Les persones que tenen un càncer, a vegades sofreixen complicacions a causa de la quimioteràpia o de la radioteràpia, que es manifesten en forma d’úlceres en la boca, en la bufeta de l’orina, en la vagina, en el recte, o en els intestins. L’administració d’oxigen a pressió pot curar de manera definitiva aquestes estomatitis, Cistitis, Proctitis, o Vaginitis ocasionades per la radiació, que perjudiquen molt la qualitat de vida de la persona que les sofreix. Però el tractament amb oxigen no afecta a la malaltia principal que seguirà la seva evolució natural.

Aquesta és una preocupació lògica en tots els tractaments que s’apliquen a persones amb càncer, i per aquesta raó en el cas de l’oxigen hiperbàric s’ha investigat exhaustivament i es pot afirmar amb tota certesa que l’oxigen a pressió en cambra hiperbàrica no augmenta ni accelera el creixement dels tumors ni afavoreix l’aparició de metàstasis.


De manera urgent i prioritària :

  • Accidents de descompressió i sobrepressió dels bussadors.
  • Embòlia gasosa.
  • Intoxicacions per monòxid de carboni i/o per cianhídric.
  • Infeccions necrosants de les parts toves.
  • Ceguesa sobtada per obstrucció de la circulació de la retina
  • Sordesa neurosensorial de diferents orígens

e manera complementària a altres tractaments:

  • Radionecrosis d’os i de parts toves.
  • Radionecrosis de la bufeta de l’orina (Cistitis hemorràgica) i de la vagina, del recte, o intestins.
  • Osteomielitis crònica recalcitrant d’evolució tòrpida.
  • Síndromes compartimentades.
  • Síndrome d’aixafament, conegut com “Crush”.
  • Aplicació d’empelts cutanis en territoris difícils.
  • Seqüeles cerebrals a conseqüència d’accidents que han interromput temporalment la circulació o l’oxigenació del sistema nerviós central en persones prèviament sanes : asfíxia, ofegament, sufocació, intoxicacions, i altres síndromes postanòxia cerebral aguda.
  • Malalties de tota mena que tenen com a causa o efecte principal la falta d’oxigen en els teixits.

Aquestes hipòtesis empíriques s’han formulat a partir d’observació de casos aïllats sense rigor metodològic. Les societats internacionals de Medicina Hiperbàrica revisen periòdicament aquestes indicacions, que si un dia es demostressin seria una troballa molt interessant, però de moment no hi ha evidència científica que demostri de forma valguda i seriosa que l’oxigen hiperbàric millori els nens amb autisme o amb paràlisi cerebral.

No hi ha experiments científics metodològicament correctes que ho demostrin. Però hi ha una pràctica empírica molt àmplia de persones grans, o prèviament deteriorades per altres causes, que van rebre Oxigenoteràpia hiperbàrica per a tractament d’altres malalties en què la OHB està ben consolidada, i els seus parents van observar que l’ancià millorava el seu estat general i augmentava el seu rendiment intel·lectual i físic.

No hi ha experiments científics metodològicament correctes que ho demostrin. Però hi ha una pràctica empírica molt àmplia que suggereix que els esportistes poden obtenir benefici de l’oxigenoteràpia hiperbàrica en algunes ocasions. Alguns esportistes molt famosos afirmen que utilitzen una cambra hiperbàrica portàtil, encara que el mètode que utilitzen no pot oferir-nos confiança ni credibilitat.

  • Accelerar la recuperació de les lesions esportives.
  • Reduir el temps de recuperació funcional després d’exercicis extenuants, com per exemple en els corredors de maratons o carreres de mitjana o llarga distància.
  • Eliminar o millorar l’estrès competitiu per excés o hiperfreqüentació de proves programades de manera repetitiva.
  • Algunes publicacions suggereixen que l’oxigenoteràpia hiperbàrica podria millorar el rendiment dels esportistes d’alta competició. És possible, però aquesta pràctica podria plantejar problemes ètics i/o legals i donar lloc a sancions.

La durada del tractament hiperbàric és variable. Algunes de les indicacions principals, com els accidents de busseig o les Intoxicacions per monòxid de carboni o per Cianhídric es curen amb una sola sessió d’Oxigenoteràpia hiperbàrica. Però el tractament de les Radionecrosis, les nafres dels peus dels diabètics, o les obstruccions de la circulació de la retina solen precisar 20 o 30 sessions de tractament. En el cas de les infeccions cròniques de l’os (osteomielitis) el tractament és prolongat i poden ser necessàries fins a 60 sessions o més.

Com en totes les terapèutiques d’eficàcia demostrada, l’oxigen hiperbàric pot ser causa d’efectes indesitjables. No obstant això, aquests efectes són pocs i ben definits, mai són greus, i la seva prevalença és baixa. L’entrenament i les mesures de prevenció que els metges, les infermeres, i els operadors de cambra ensenyen als pacients, fan que l’aparició d’efectes secundaris sigui molt poc freqüent.


En augmentar la pressió, l’aire contingut en l’orella mitjana disminueix de volum i pot produir dolor en les orelles. El pacient deu pinçar-se el nas amb la boca tancada i forçar com si volgués bufar. Notarà com una xiulada i les orelles es destaparan. Aquest exercici es diu Maniobra de Valzalva, o simplement compensar o equalitzar les orelles. En les cambres de petita grandària i sobretot en les monoplaça per a una sola persona, és més difícil equalitzar les orelles. En els tractaments molt llargs es pot experimentar un trastorn visual transitori, com una miopia, que es normalitza al cap d’uns dies de finalitzar el tractament. Els pacients que tenen cataractes poden experimentar una acceleració del trastorn, per la qual cosa han de consultar al metge de CRIS-UTH abans d’iniciar-lo.

Com a tot arreu ! Pot haver-hi imprevistos, incidents, accidents, i fins i tot incendis. La situació especial de confinament transitori dins de la cambra hiperbàrica podria augmentar la gravetat d’aquests successos. Per aquesta raó, i encara que siguin excepcionals, CRIS UTH adopta unes mesures de control i prevenció molt estrictes que s’expliquen detalladament a cada malalt, es descriuen en les instruccions escrites, i estan exposades en cartells situats en el vestíbul de la cambra hiperbàrica i en els vestuaris.

Els pacients entren dins de la cambra hiperbàrica i s’asseuen en una butaca molt confortable. Llavors s’augmenta la pressió, i quan el metge o la infermera que sempre els acompanya li ho indica, comencen a respirar oxigeno al 100% mitjançant un dispositiu especial durant 60 minuts; mentrestant poden llegir, veure la televisió, o simplement reposar; després la pressió torna lentament al valor normal atmosfèric. Sumant el temps de la fase de compressió, l’estada sota pressió respirant oxigen, i la fase de descompressió, una sessió d’Oxigenoteràpia dura uns 90 minuts

Malgrat tractar-se d’una terapèutica d’alta tecnologia i elevada complexitat, el cost d’una sessió d’oxigen hiperbàric és similar, i generalment inferior, al preu d’una radiografia. Quan és previsible que siguin necessaris molts tractaments, és necessari valorar acuradament la relació cost/efecte/benefici.

La OHB és un tractament dels considerats de prescripció especialitzada. Totes les malalties principals seran finançades per l’assistència publica mitjançant una derivació especialitzada i hospitalària. El que no podrà ser cobert és el tractament a càrrec de l’assistència pública des d’una sol·licitud d’un metge individual o des d’una asseguradora privada.

Això depen del tipus de pòlissa que tinguin concertada. Algunes Asseguradores privades ho teen inclòs en les seves prestacions, però no totes. Les persones que necessiten OHB ho hauran de negociar amb les seves asseguradores.

Les normatives de la Comissió Europea estableixen que una cambra hiperbàrica és un instrument mèdic sanitari, i la seva aplicació ha d’estar sota el control d’un servei mèdic especialitzat. El Comitè Europeu de Medicina Hiperbàrica afegeix que un Centre de Medicina Hiperbàrica ha d’estar física o funcionalment integrat en un centre medic hospitalari. La forma correcta d’aplicar el tractament s’especifica en el Codi Europeu de Bones Pràctiques en Medicina Hiperbàrica. En conseqüència, la utilització d’una cambra hiperbàrica en persones malaltes en establiments que no compleixin aquests requisits, serà sempre una activitat fraudulenta. Les indicacions científiques i la validesa dels resultats es revisen de forma continuada pels Comitès de control de qualitat de les Societats Internacionals de Medicina Hiperbàrica, pel Comitè Europeu de Medicina Hiperbàrica, i a Espanya pel Comitè Coordinador de Centres de Medicina Hiperbàrica (CCCMH). La primera cambra hiperbàrica de CRIS-UTH es va instal·lar en 1965 i per tant era anterior a aquestes institucions, però CRIS-UTH manté relacions molt pròximes amb totes elles des de la seva creació, i ha participat de manera activa en el desenvolupament de les normatives de la Unió Europea. CRIS-UTH s’esforça a complir les mesures de seguretat establertes i a aplicar els tractaments segons els requisits i vigilància de les institucions esmentades.

La durada del tractament hiperbàric és variable. Algunes de les indicacions principals, com els accidents de busseig o les Intoxicacions per monòxid de carboni o per Cianhídric es curen amb una sola sessió d’Oxigenoteràpia hiperbàrica. Però el tractament de les Radionecrosis, les nafres dels peus dels diabètics, o les obstruccions de la circulació de la retina solen precisar 20 o 30 sessions de tractament. En el cas de les infeccions cròniques de l’os (osteomielitis) el tractament és prolongat i poden ser necessàries fins a 60 sessions o més.

Com en totes les terapèutiques d’eficàcia demostrada, l’oxigen hiperbàric pot ser causa d’efectes indesitjables. No obstant això, aquests efectes són pocs i ben definits, mai són greus, i la seva prevalença és baixa. L’entrenament i les mesures de prevenció que els metges, les infermeres, i els operadors de cambra ensenyen als pacients, fan que l’aparició d’efectes secundaris sigui molt poc freqüent.


En augmentar la pressió, l’aire contingut en l’orella mitjana disminueix de volum i pot produir dolor en les orelles. El pacient deu pinçar-se el nas amb la boca tancada i forçar com si volgués bufar. Notarà com una xiulada i les orelles es destaparan. Aquest exercici es diu Maniobra de Valzalva, o simplement compensar o equalitzar les orelles. En les cambres de petita grandària i sobretot en les monoplaça per a una sola persona, és més difícil equalitzar les orelles. En els tractaments molt llargs es pot experimentar un trastorn visual transitori, com una miopia, que es normalitza al cap d’uns dies de finalitzar el tractament. Els pacients que tenen cataractes poden experimentar una acceleració del trastorn, per la qual cosa han de consultar al metge de CRIS-UTH abans d’iniciar-lo.

Com a tot arreu ! Pot haver-hi imprevistos, incidents, accidents, i fins i tot incendis. La situació especial de confinament transitori dins de la cambra hiperbàrica podria augmentar la gravetat d’aquests successos. Per aquesta raó, i encara que siguin excepcionals, CRIS UTH adopta unes mesures de control i prevenció molt estrictes que s’expliquen detalladament a cada malalt, es descriuen en les instruccions escrites, i estan exposades en cartells situats en el vestíbul de la cambra hiperbàrica i en els vestuaris.

Els pacients entren dins de la cambra hiperbàrica i s’asseuen en una butaca molt confortable. Llavors s’augmenta la pressió, i quan el metge o la infermera que sempre els acompanya li ho indica, comencen a respirar oxigeno al 100% mitjançant un dispositiu especial durant 60 minuts; mentrestant poden llegir, veure la televisió, o simplement reposar; després la pressió torna lentament al valor normal atmosfèric. Sumant el temps de la fase de compressió, l’estada sota pressió respirant oxigen, i la fase de descompressió, una sessió d’Oxigenoteràpia dura uns 90 minuts

Malgrat tractar-se d’una terapèutica d’alta tecnologia i elevada complexitat, el cost d’una sessió d’oxigen hiperbàric és similar, i generalment inferior, al preu d’una radiografia. Quan és previsible que siguin necessaris molts tractaments, és necessari valorar acuradament la relació cost/efecte/benefici.

La OHB és un tractament dels considerats de prescripció especialitzada. Totes les malalties principals seran finançades per l’assistència publica mitjançant una derivació especialitzada i hospitalària. El que no podrà ser cobert és el tractament a càrrec de l’assistència pública des d’una sol·licitud d’un metge individual o des d’una asseguradora privada.

Això depen del tipus de pòlissa que tinguin concertada. Algunes Asseguradores privades ho teen inclòs en les seves prestacions, però no totes. Les persones que necessiten OHB ho hauran de negociar amb les seves asseguradores.

Les normatives de la Comissió Europea estableixen que una cambra hiperbàrica és un instrument mèdic sanitari, i la seva aplicació ha d’estar sota el control d’un servei mèdic especialitzat. El Comitè Europeu de Medicina Hiperbàrica afegeix que un Centre de Medicina Hiperbàrica ha d’estar física o funcionalment integrat en un centre medic hospitalari. La forma correcta d’aplicar el tractament s’especifica en el Codi Europeu de Bones Pràctiques en Medicina Hiperbàrica. En conseqüència, la utilització d’una cambra hiperbàrica en persones malaltes en establiments que no compleixin aquests requisits, serà sempre una activitat fraudulenta. Les indicacions científiques i la validesa dels resultats es revisen de forma continuada pels Comitès de control de qualitat de les Societats Internacionals de Medicina Hiperbàrica, pel Comitè Europeu de Medicina Hiperbàrica, i a Espanya pel Comitè Coordinador de Centres de Medicina Hiperbàrica (CCCMH). La primera cambra hiperbàrica de CRIS-UTH es va instal·lar en 1965 i per tant era anterior a aquestes institucions, però CRIS-UTH manté relacions molt pròximes amb totes elles des de la seva creació, i ha participat de manera activa en el desenvolupament de les normatives de la Unió Europea. CRIS-UTH s’esforça a complir les mesures de seguretat establertes i a aplicar els tractaments segons els requisits i vigilància de les institucions esmentades.